Un dissabte a Madrid no ens estimen

Suspendre la funció del dissbate, efectivament, perquè no ve ni una sola persona a respirar la nostra artesania en moviment, la nostra emoció putificada.

Ni tan sols que et diguen “no” una nit on et penses follable pot arribar a ser tan humiliant. O… decebedor, diguem decebedor. De-ce-be-dor. I-nú-til. Es-tè-ril. Buit. A-car-to-nat.

I dius, potser tot era vanitat?, estàvem ací per vanitat, el nostre treball és vanitat i per això ara ens diuen “no ens interessa la vostra vanitat i no mereixeu una sola visita, que us donen pel cul valencianes insignificants filles de la gran puta”?

No…

No som vanitoses… Realment no ho som. Comprem sabates a 2 euros al rastro. No som vanitoses. Suem. Realment hem de canviar-nos les bragues quan acabem la funció.

Calla!

Bé, però aleshores on està l’error? Un teatre per a tot un barri i no ha vingut ni una sola persona… Què ha passat?

Qui no està fent el seu treball?

Nosaltres? Hauríem d’haver-nos passat tot el matí d’ahir passejant pel barri repartint entrades 2×1?, diguent quanta emoció anaven a sentir, ensenyant l’entrecuixa mentre dèiem que València encara no és només conservadurisme? Deixar-nos crèixer les barbes, les serps, els elefants, i passejar pel mig del carrer anunciant la meravella que els esperaria si venien al nostre circ fandango?

Els de la sala Kubik? Si diuen ser un teatre de barri, per què el barri no és del teatre? Per què el barri no aclapara la sala? Per què no han deixat tota la programació, pòsters, ofertes, en totes les tendes xineses, en totes les fruiteries, súpers, perruqueries, caixers de Bankia que inunden aquest barri obrer d’extrarradi? Per què no esborren eixe color blanc de web berlinesa amb el que s’han vestit i el transformen en marró caravista, en verd de balcó façana caravista?, per què no criden que són el teatre d’Usera. D’U-se-ra. U-se-ra. Ser Usera, joder, Usera!

La gent? La gent no està fent el seu treball? Està esperant que tot el treball el faça Podemos? Que la vida siga millor només per Podemos? Que tot el canvi vinga perquè Podemos faça nosequè amb el deute internacional o els indecents? Que tot el canvi vinga perquè la política canvie? No es permetran escapar del sofà, dels debats superflus, de les sèries salmó amb amors heterosexuals, dels periodistes que obliden la teoria dels vidres trencats i tenen por a ofendre als simples?, no es permetran escapar d’ells i vindre al nostre si?, entrar al teatre que tenen al seu propi barri, fora del centre unificador, per plorar amb el cant de Begoña?, per odiar-nos perquè els insultem condescendentment, com als nostres pares, als que estimem i als que apallissem perquè no tot vindrà pels Podemos, ni per les Oltres, ni per les esquerres que obliden que, al cap i a la fi, tant de canvi per a què collons ha de ser finalment si no és per veure volar cadires de la mà d’un barbut guitarrista? No és Pompeia el que busquem?, no és l’olor d’una acròbata a qui els mugrons estan a punt d’eixir-se’ls el que necessitem, finalment?

Hui vindran 10 persones, potser. O 20, o imagina’t que 30 en aquest teatre per a 50 i ens sentirem immenses. I oblidarem el dolor del “no” de la nit passada, com si de sobte participàrem en una orgia i tots els mascles vulgueren penetrar-nos.

Se’ns oblidarà la decepció.

Potser sí, tot és vanitat.

El fandango de Marx
Sílvia Navarro a El fandango de Marx

 

Advertisements