NO SOM DONES

SALA ULTRAMAR AMB TENA, ZAPICO, AGUILAR I PARDO

El Dia de la Dona ja no és el dia de la dona perquè jo no em reconec dona. La meua identitat no ve per ser dona. Identitat i gènere?, identitat de gènere?, identitat per gènere? No, jo no sóc una construcció social, no l’accepte. No em sent dona en tant que personalitat.

Per descomptat, però, que m’identifique “dona” per eixa mateixa construcció social aliena, em sé subjecte de les discriminacions que comporta ser definida sota eixe paràmetre. Reconec els prejudicis, les dificultats i les obligacions a les que ens sotmeten, i a les que intenten sotmetre’ns, pel fet de ser nomenades-assignades “dones” (No descobriré jo ací, ara, què suposa ser definida com a dona vers la professió, la sexualitat, la família, l’educació, la violència, la maternitat, la masculinitat o la feminitat en aquesta “esfera dual”, capitalista i patriarcal.)

I és per això que utilitzem aquests dies de març de la tradició i la lluita feminista, com a illes que ens permeten, a les marcades, prendre el protagonisme, visibilitzar-nos sense excuses, mostrar el nostre treball. A la Ultramar, espai absent, tot l’any, de camaraderies d’home, espai opositor al prestigi social i de poder clàssic. Ací, per exigir, a més, altres espais de visibilitat i remuneració econòmica fora d’aquesta setmana del 8 de març (Per a quan una producció valenciana pública teatral o circense signada per una autora?). I per reivindicar el transfeminisme. Perquè la defensa de la igualtat de gènere ja no és prioritària; ja fa temps que entenem que el concepte de gènere és una simple construcció, una imposició social que s’utilitza com a eina d’opressió. El que és ara prioritari, o si més no, desitjable i objecte de lluita, d’HORITZÓ, és la supressió dels gèneres i, en conseqüència, la supressió dels supòsits que amaga eixa disgregació.

El dia de la Dona ja no és el dia de la dona perquè volem fugir de les ficcions identitàries[1] imposades. Perquè estem creant les nostres pròpies.

Hem de ser generadores de ficcions identitàries singulars i de ficcions identitàries globals que no contemplen processos d’exclusió i de marginalització, com bé ens preveu la filòsofa Beatriz Preciado.

Ensenyem les nostres filles, els nostres fills, les nostres amants, les nostres mares a ser inventores. Eixa és la lluita: Devenir totes dramaturgues.

——–

[1] Terme promogut per Beatriz Preciado.

Podem trobar referències a ell en l’entrevista oferida a la televisó pública espanyola (http://www.rtve.es/alacarta/videos/pienso-luego-existo/pienso-luego-existo-beatriz-preciado/1986547/) o a la revista Parole de queer: http://paroledequeer.blogspot.com.es/p/beatriz-preciado.html.

 

Advertisements