ELOGI DE LES COMPANYES (I)

Pilar AlmeriaHui, he escoltat dir a Pilar Almeria que tenia 60 anys. Ho ha dit just quan la mirava i pensava com de guapa i ferma és, incapaç d’inventar-me una edat per a ella perquè la veia marmòria. M’havia sobrevingut un íntim i fugaç síndrome de Stendhal, que no m’impedia, això sí, gaudir de la seua mirada experimentada. ¿Els seus ulls llancen espurnes o els ulls li espurnegen? Potser ambdues coses…

Entenc que, al llarg de la seua carrera, hi haurà gent que malparlarà d’ella. Fins i tot ella mateixa. No ho sé amb certesa; la desconec més que la conec, a ella i als que puguen opinar sobre ella. I, segurament, molts retrets estaran basats en la raó, com raons tindran tots aquells que em detesten a mi. Fins i tot Clara Campoamor deuria ser una autèntica imbècil en més d’una ocasió. Sí, Madonna també.

Però jo no volia parlar de l’obvietat de que tots tenim amants i enemics. Ni tampoc reflexionar sobre la pròpia impertinència. Ni tan sols tindre un pretext per acabar elogiant l’ofici en escena de l’Almeria. No. Tot és més senzill, només volia dir que hui l’he mirada i, per primera vegada, no he tingut por d’envellir.

Anuncios