Des del 1996 escrivint i fent pallassades.

I ho dic ben alt i ho celebrem perquè no accepte eixa construcció femenina que ens diu que hem de ser discretes, prudents, modestes, autoritzades.

Conec la impremta, els teatres, el DOGV i el BOE i el JAVA que els ha parit, així que ningú em para els peus:

El 20 de setembre presentem al Micalet un llibre que recull els textos escrits del 1996 al 2017, on dibuixants de còmic com César Sebastián i Esteban Hernández, i il·lustradores com Alba Cobo i Po Poy hi participen. I jo més unflada que una gallina, orgullosa i puta.

 

I gràcies a Casa Montaña i l’Ajuntament d’Aldaia perquè no tenien per què.

 

 

I com som nervi pur hem muntat algunes escenes del llibre i seran representades per un equip d’interpretació excel·lent: Rosanna Espinós, Verònica Andrés, Amparo Oltra, Begoña Tena i Pau Gregori, dirigides per Eva Zapico, Jaume Pérez i jo mateixa. Amb música en directe de Luna y Panorama de los insectos.

I eixe muntatge frenètic es diu Cos mortal, i Jaume Pérez ens ha fet un pòster que és preciós com un taló de sabata trencant una boca.

 

 

 

Dijous 21, El fandango de Marx, amb Begoña Tena, Roge P. Magdalenno i Illya Gender. Acompanyades per la banda simfònica d’Alaquàs perquè venim de l’extraradi i dels descampats.

Divendres 22, Comissura. Amb Roge i Belén, que és intèrpret de signes i es posa al meu costat en escena i em posa la pell de gallina. Jo sóc molt de les gallines, pel que sembla.

Dissabte 23, Cul Kombat, coescrita amb la dramaturga Guadalupe Sáez, i amb la contundent Eva Zapico en escena. I al finalitzar Cul Kombat, debat. O ganivetades.

 

 

I diumenge 24, Cos mortal. Perquè, en el fons, som unes clàssiques i ens agrada acabar com comencem i tornar a casa esgotades i satisfetes, com només les gallines saben, ponedores com són, d’un ou cada dia. Admiració total a les ovípares.

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncios

FOTOGRAFIA: Stella Blasco

Anit, a Tenerife, una mare tapava les orelles de la seua filla menuda mentre la pallassa parlava de pernil envasat al buit, de dits d’homes en culs de xiquetes, d’aspirants a rics, de periodistes i d’àvies torturades que diuen t’estime en morse.

I ho entenc, escoltar parlar de periodistes no és cosa apropiada per a criatures.

COMISSURA. Teatro Victoria. TENERIFE. 10 i 11 juny 2017.

Feminisme i Història. LES SOLIDÀRIES. Atiro Hecho. Estrena mundial.
Hem estat felices de treballar juntes Carla Chillida, Margarida Mateos, Yarima Osuna, Paula Romero, Isabel Martí i Eixa Eixa.
Sent el pas dels anys en mi quan treballe amb creadores joves, plenes d’alegria i força, encara desprovistes del pes o el desgast que ens ha implicat resistir a les més majors. Tenen tota la potència, la valentia i la bellesa intactes. I per això done les gràcies, per proposar-me formar part d’este procés amb elles i entrar en el seu bucle vitalista, per acceptar cadascun dels textos que els oferia des del respecte i la passió. Han motivat en mi la màxima exigència en l’escriptura a través de la seua il·lusió, suor, talent interpretatiu i direcció escènica.
Estic convençuda que LES SOLIDÀRIES arribaran al cor i la reflexió de públic ben diferent. Pel compromís, per la implicació, per la veu i estètica pròpia d’Atiro, per les provocacions i fragilitats de les paraules,  i per recordar amb humiltat i orgull a moltes de les dones llibertàries i feministes que ja exisitien en la nostra República i que, com no, també els llibres, els documentals i l’imaginari comú han invisibilitzat.

La meua àvia era grossa, de malucs estrets, de cabells roigs. Sempre vestia amb estampats de flors. No sabia ballar però va guanyar un concurs de tangos. Es va predre el seu fill de cinc anys. El va buscar durant 6 dies. El va trobar mort dins d’un pou a només 10 metres de la porta de sa casa (…) I ara vas a les platges i les xiques no fan top-less.
(Cul Kombat. De Guadalupe Sáez i Patrícia Pardo).
culo-kombate-quito
Cul Kombat. Quito. Teatre Capitol. Fest. La Alegría del Silencio. 27 d’octubre de 2016. Amb la incorporació d’Amparo Oltra en l’equip d’interpretació com a cover d’Eva Zapico.
universitat-quito
Universidad Central de Ecuador. Facultad de Arte, carrera de teatro. 27 d’octubre de 2017. Xerrada sobre processos creatius escènics.

Després de presentar Cul Kombat a Quito, tornem aquesta setmana a casa nostra. La Sala Ultramar de València ens acull novament. Encara amb Quito al cap, amb els seus cotxes de fum negre i els ambulants que et venen piles, palo santo, suc de coco, choclos, arracades d’or, avocats, vestits de nadó, te de coca. Ciutadans ecuatorians, comunidad andina i el dollar de George Washington a la butxaca. Més arròs als plats que a Fu Manchú la sèrie. Però Nestlé, com sempre, com a tota Amèrica i Europa, perfilant els cossos i els somnis de la gent. La gent és igual arreu del món. El públic és el mateix arreu del món. Ja pots estar a la Conchinchina o a Reykjavik. Estúpids, savis, ovelles o gats. No vull posar-me horòscop-xinesa però és que els patrons es repeteixen sense evolucionar. No sé on hi anirem a parar. L’ombra de Chávez cada vegada es difumina més. Es dissol com un miratge… Estem perduts. Malgrat la il·lusió dels joves o dels universitaris, malgrat l’emoció d’aquell que aplaudeix commogut. Estem perduts. Hem perdut, fa segles.

ietm-cul-kombat
Cul Kombat. Sala Ultramar, Valènca. 4 i 5 novembre 2016. IETM. Amb Eva Zapico i Patrícia Pardo suant en escena.

Compra d’entrades:

4/11/16:

5/11/2016:

Notícies octubre    Noticias octubre     News October

shhh

CALLA

Si ets un home (hetero o gay, un cisgen), abans de cridar histèric com d’ofés et sents per les polítiques que pretenen corregir la inèrcia masclista, que intenten esquerdar el “sostre de vidre” i la falta de paritat en tots els àmbits, abans de fer servir el cinisme contra les “quotes”, mira al teu voltant i intenta explicar-te per què les teues companyes-dones-talentoses sempre hi arriben més tard i més brutes, si és que hi arriben. Però si això de mirar no va amb tu perquè tens disminuïda la facultat de l’empatia, llig. Llig estudis feministes i de gènere. P. Preciado, V. Despentes, I. Ziga, S. De Beauvoir, C. Carthonnet, C. Campoamor, F. Bartrina, B. Vasallo, C. Paglia, N. Ferrari, B. Biglia, V. Woolf, V. Català,  C. Queen… Però si el temps o l’intel·lecte no et donen per a més de cinc pàgines seguides sense que l’atenció se’t disperse, queda’t amb este article de Bel Olid: “Qui té por a les quotes?” o revisa LasSinSombrero. I si, després de tot això, encara et pica el cul i consideres que alguna mesura concreta de correcció continua sent injusta, estúpida o que menysprea el gran objectiu que dius perseguir, la meritocràcia pura, aleshores calla. Perquè som nosaltres qui denunciem la discriminació de gènere donat que, com saps, portem segles patint brutalment la falsa meritocràcia, entre d’altres… Acompanya la nostra lluita humilment. Hauries de saber que no volem que els homes es posen el vestit d’herois per intentar salvar-nos encara que Hollywood s’obstine a posar-nos als teus braços.
Escolta, xic ofés, valora si amb tots els absurds, irregularitats i falses objectivitats que inunden les bases dels concursos, de les carreres, de les ordres d’ajudes, és precisament “la discriminació dels homes front les dones” el que resulta de tot aquell munt de despropòsits, i que vas a dir-ho ben alt, sí, malgrat no haver obert la boca quan cap autora va ser produïda per la insitució pública en els darrers 1.500 anys.
Pensa en la foto finish, en el teu eco, en quin bàndol quedaran resonant els teus lladrucs, quina samarreta t’has posat precipitadament. Vés amb compte, no confies massa en tu, ja saps que ets un fill del patriarcat i que, pot ser, sense adonar-te’n, estigues insinuant que allò que les dones ens guanyarem en aquesta societat injusta per a tots, només es deurà a la nostra condició de dona. No vulgues desvalorar el nostre talent ni el nostre esforç. Ja no és possible. No insinues que allò que ens guanyarem serà indigne perquè som dones. Només faltaria! Reflexió, company, reflexió en com dius les coses.

CÁLLATE

Si eres un hombre (hetero o gay, un cisgen), antes de chillar histérico cómo de ofendido te sientes por las políticas que pretenden corregir la inercia machista, que intentan agrietar el “techo de cristal” y la falta de paridad en cualquier ámbito, antes de utilizar el cinismo para con las “cuotas”, mira a tu alrededor e intenta explicarte por qué tus compañeras-mujeres-talentosas siempre llegan más tarde y más sucias, si es que llegan. Pero si eso de mirar no va contigo porque tienes disminuida la facultad de la empatía, lee. Lee estudios feministas y de género. P. Preciado, V. Despentes, I. Ziga, S. De Beauvoir, C. Carthonnet, C. Campoamor, F. Bartrina, B. Vasallo, C. Paglia, N. Ferrari, B. Biglia, V. Woolf, V. Català,  C. Queen… Pero si el tiempo o el intelecto no te dan para más de cinco páginas seguidas sin que tu atención se disperse, quédate con este artículo de Bel Olid: “Qui té por a les quotes?” o revisa LasSinSombrero. Y si, después de todo, aún te pica el culo y consideras que alguna medida concreta de corrección continúa siendo injusta, estúpida o menosprecia el gran objetivo que dices perseguir, la meritocracia pura, entonces cállate. Porque somos nosotras quien denunciamos la discriminación de género dado que, como sabes, llevamos siglos sufriendo la falsa meritocracia, entre otras… Acompaña nuestra lucha humildemente. Deberías saber que no queremos que los hombres se pongan el traje de héroes para intentar salvarnos aunque Hollywood se empeñe en ponernos en tus brazos.
Escucha, chico ofendido, valora si con todos los absurdos, irregularidades y falsas objetividades que inundan las bases de los concursos, de las carreras, de las órdenes de ayudas, es precisamente “la discriminación de los hombres frente a las mujeres” lo que resulta de todo aquél cúmulo de despropósitos, y que piensas decirlo bien alto, sí, pese a no haber abierto la boca cuando ninguna autora fue producida por la institución pública en los últimos 1.500 años.
Piensa en la foto finish, en tu eco, en qué bando quedarán resonando tus ladridos, qué camiseta te has puesto precipitadamente. Ve con cuidado, no confíes demasiado en ti, ya sabes que eres un hijo del patriarcado y que, tal vez, sin darte cuenta, estés insinuando que aquello que las mujeres nos ganaremos en esta sociedad injusta para todos, sólo será debido a nuestra condición de mujer. No quieras desvalorar nuestro talento ni nuestro esfuerzo. Ya no es posible. No insinues que aquello que nos ganaremos será indigno porque somos mujeres. ¡Sólo faltaría! Reflexión, compañero, reflexión en cómo dices las cosas.

SHUT UP

If you are a man (straight or gay, a cisgen), before hysterically  screaming like how offended you feel by the policies which aim to correct the “machista” inertia, which aim to crack the “glass roof” and the lack of parity in any area, before using the cynicism for the “quotas”, look around you and try to explain to yourself why your talented-female-colleagues always arrive later and dirtier if they achieve to arrive. But if this thing of looking around not concerns you because you have diminished the power of empathy, read. Read feminist and gender studies. P. Preciado, V. Despentes, I. Ziga, S. De Beauvoir, C. Carthonnet, C. Campoamor, F. Bartrina, B. Vasallo, C. Paglia, N. Ferrari, B. Biglia, V. Woolf, V. Català,  C. Queen… But if time or intellect do not give you for more than five pages in a row without your attention wanders, keep this article Bel Olid: “Who is afraid of quotas?” or check The Hatless. And if, after all this, your ass still itches you, and you consider that any concrete measure of correction continues being unfair, silly or undervalue the main goal you say to pursue, the pure meritocracy, then shut up. Because we are who denounce gender discrimination considering that, as you well know, we are centuries suffering the fake meritocracy, among others… Accompany humbly  our struggle. You should know we don’t want men get the hero outfit for saving us although Hollywood persists putting us in your arms.
Listen, offended boy, value if, with all the nonsenses, irregularities and fake objectivities which flood the contest rules, the careers, the fund terms, it’s precisely “the men’s discrimination against women”  the result of all that cumulus of nonsenses, and you think say it out loud, yes indeed, despite not having opened your mouth when any female  author was produced by the public institution in the last 1,500 years.
Think about the finish photo, about your echo, about which side will keep beating your barks, which t-shirt are you wearing precipitously. Be careful, do not trust to much in yourself, you already know you are the son of the patriarchy and, maybe, without awaking, you are insinuating that women will earn in this unfair society for everybody, only because our womanhood. Do not undervalue our talent neither our effort. It’s not possible anymore. Do not insinuate that we earn will be worthless because we are women. It’s the limit! Think about it, colleague, think about how you say things.

Notícies agost     Noticias agosto     News August

Rapist

ETS UN VIOLADOR

No és un home, no és un grup d’homes al cap d’any de Colònia, al San Fermín de Pamploma o als concerts de Suïsa. Ets tu i són tots els homes. Mon pare també. No són cinc indesitjables, homes aliens a tu que violen en les festes d’arreu del món. El meu nóvio. Ets tu i sou tots els homes. I el meu germà. Tot està construït perquè ho sigues. És l’heteropatriarcat. Ets un violador en potència.

Més de mil dones l’any són violades per homes a Espanya, diu el titular.
El titular encara amaga xifres. No et refies de tu mateix. Tots els fills del patriarcat sou violadors latents. No importa si ets ateu, musulmà o del Sevilla. Si et manifestes el 8 de març o et depiles el cul amb cera.
Ets capaç d’identificar tot el que alimenta el teu jo violador? Les escoles que segreguen per sexe i els acudits de Buenafuente; el cartell a la porta del vàter i el Fiat 500S; el menyspreu al trànsit entre gèneres i els pòsters de Calzedonia; els pòdiums de la Fòrmula1, dels ciclistes i Dirty Dancing; l’estilisme de les treballadores de la televisió i Somnis d’un seductor; l’eixida a borsa de Corporación dermoestética i els telenotícies que diuen “augmenten les agressions sexuals” mentre enfoquen dones borratxes que van al seu aire; les revistes que adoren les dones que abandonen la seua carrera per un futbolista i Peggy la muppet; Siri en el Iphone però la invisibilitat als mitjans de la promiscuïtat feliç de les dones; la inexistent baixa de paternitat obligatòria i Dolce&Gabana; la burla del llenguatge inclusiu i Pérez Reverte; la infantilització de les treballadores del sexe però la indubtable autonomia de les presentadores de cap d’any o de les números dos dels partits polítics. Capote. Malcom X. Amadeus. Gandhi. Schindler i el seu llistat. Nowhere Boy o l’acné de John Lennon. Jango, Rambo, l’home elefant i les metonímies. Vida i mort de Peter Sellers. Jerry Lee Lewis i les seues grans boles de foc. Nixon. El pianista. Alí i Lawrence d’Aràbia. La verge Maria i no poder córrer-te en la cara d’un tio en cap pel·lícula porno.

“L’heteropatriarcat ens envolta. Està per tota arreu. Fins i tot ara, en aquesta habitació. Pots veure’l si mires per la finestra o a l’encendre la televisió. Pots sentir-lo quan treballes, quan vas a l’esglèsia, quan pagues els teus impostos”.
Sí, és el patriarcat, Neo. No són 5 indesitjables. És la cultura de la violació. No són 5 guàrdia civils solts. Com de lluny o de prop et trobes d’ells? És la sexificació, la cosificació, la infantilització, la desautorització, la candidesa, la invisibilitat. Com de lluny o de prop et trobes d’ells?

Vés amb compte. Llig la guia de LocasdelCoño.com per a no ser un violador. Recorda l’article i a Yolanda Besteiro: “fins ara, en compte de reivindicar i demanar socialment que (ells) siguen educats en respectar les seues companyes, en no violar, s’ha fet el contrari, ensenyar les joves a defendre’s, a que no vagen per segons quins llocs a determinades hores, a limitar la seua llibertat i el seu moviment perquè els homes campen al seu aire i abusen de les que es troben”.

I sàpigues que t’esperem, que estem ací, als escenaris, per a que olores cossos de dones no previsibles, plens de ràbia i de condescendència. Vine al nostre espai pacífic on no estimem la massa, t’acollirem entre les nostres paraules i carícies per a escopir-te, entre els nostres pèls suats, entre la nostra indiferència. Vine i protegeix-te de tu mateix, aprén a no ser un depredador. No responem a l’aliment que has ingerit. Vine a nosaltres. Porteu els vostres fills, pares, germans, alumnes, volem escandalitzar-los. Vingueu i calmeu el violador que porteu dins vostre.

ERES UN VIOLADOR

No es un hombre, no es un grupo de hombres en la Nochevieja de Colonia, en los San Fermines de Pamplona o en los conciertos de Suiza. Eres tú y sois todos los hombres. Mi padre también. No son cinco indeseables, hombres ajenos a ti que violan en las fiestas de todo el mundo. Es mi novio. Eres tú y todos los hombres. Y mi hermano. Todo está construído para que lo seas. Es el heteropatriarcado. Eres un violador en potencia.

Más de un millar de mujeres son violadas por hombres al año en España, dice el titular. ¿Y en tu país?
El titular aún esconde cifras. No te fíes de ti mismo. Todos los hijos del patriarcado sois violadores latentes. No importa si eres ateo, musulmán o del Sevilla. Si te manifiestas un 8 de marzo o te depilas el culo con cera.
¿Eres capaz de identificar todo lo que alimenta tu yo violador? Las escuelas que segregan por sexo y los chistes de Buenafuente; el cartel en la puerta del váter y el Fiat 500S; el menosprecio al tránsito entre géneros y los pósters de Calzedonia; los pódiums de la Fòrmula1, de los ciclistas y Dirty Dancing; el estilismo de las trabajadoras de la televisión y Sueños de un seductor; la salida a bolsa de Corporación dermoestética y los telediarios que dicen “aumentan las agresiones sexuales” mientras enfocan mujeres borrachas que van a su aire;  las revistas que adoran a las mujeres que abandonan su carrera por un futbolista y Peggy la muppet; Siri en el Iphone pero la invisibildad en los medios de la promiscuidad feliz de las mujeres; la inexistente baja de paternidad obligatoria y Dolce&Gabana; la burla del lenguaje inclusivo y Pérez Reverte; la infantilización de las trabajadoras del sexo pero la indudable autonomía de las presentadoras de noche vieja o de las números dos de los partidos políticos. Capote. Malcom X. Amadeus. Gandhi. Schindler y su lista. Nowhere Boy o el acné de John Lennon. Jango, Rambo, el hombre elefante y las metonimias. Vida y muerte de Peter Sellers. Jerry Lee Lewis y sus grandes bolas de fuego. Nixon. El pianista. Alí y Lawrence de Arabia. La virgen Maria y no poder correrte en la cara de un tío en  una película porno.

“El heteropatriarcado nos rodea. Está por todas partes, incluso ahora, en esta misma habitación. Puedes verlo si miras por la ventana o al encender la televisión. Puedes sentirlo, cuando vas a trabajar, cuando vas a la iglesia, cuando pagas tus impuestos”.
Sí, es el patriarcado, Neo. No son 5 indeseables. Es la cultura de la violación. No son 5 policías sueltos. ¿Cómo de lejos o de cerca te encuentras de ellos? Es la sexificación, la cosificación, la infantilización, la desautorización, la candidez, la invisibilidad. ¿Cómo de lejos o de cerca te encuentras de ellos?

Estate alerta. Lee la guia de LocasdelCoño.com para no ser un violador. Recuerda el artículo y a Yolanda Besteiro: “hasta ahora, en lugar de reivindicar y demandar socialmente que sean educados en que deben respetar a sus compañeras, en que no deben violar, se ha hecho lo contrario, enseñar a las chicas a defenderse, a que no vayan por determinados lugares a determinadas horas y en definitiva, a limitar su libertad y su movimiento para que los hombres campen a sus anchas y abusen de las que se encuentren”.

Y sepas que te esperamos, que estamos aquí, en los escenarios, para que huelas cuerpos de mujeres no previsibles, llenos de rabia y de condescendencia. Ven a nuestro espacio pacífico donde no amamos a la masa, te acogeremos entre nuestras palabras y caricias para escupirte, entre nuestros pelos sudados, entre nuestra indiferencia. Ven y protégete de ti mismo, aprende a no ser un depredador. No respondemos al alimento que has ingerido. Ven. Traed a vuestros hijos, padres, hermanos, alumnos, queremos escandalizarlos. Venid y calmad al violador que lleváis dentro.

YOU ARE A RAPIST

It’s not a man, it is not a group of men in New Year’s Eve in Colonia, or San Fermin in Pamplona or the concerts in Switzerland. You are  and they are all the men. My father too. They aren’t five undesirable men,  alien men who rape you in the fests of everywhere around the world. And my boyfriend.  You are and you are every men. And my brother.  Everything it’s built for you keep going on. It is the heteropatriarchy. You are a potential rapist.

The headline says more than one million of women are raped by men a year in Spain.  And in your country?
The headline still hides the numbers. Don’t trust in yourself.  All  sons of the patriarchy are latent rapist. It doesn’t matter if you are atheist, muslim or a Manchester’s fan if you participate in the demonstration on March 8th or if you  wax your ass.

Are you able to recognize everything that feed your rapist “I”?: the schools which segregate by sex and the jokes of Conan O’Brien; the sign in the WC door and the Fiat 500S; the disdain to the gender traffic and the posters of Calzedonia; the podiums of the Formula1, the cyclist and Dirty Dancing; the women’s stylism working in TV and the Play it again, Sam;  the IPO of Corporación Dermoestética and the news saying “the sexual agressions  have increased” showing drunk women in their way; the magazines which  flatter the women who give up their carrer to be with a football player and Peggy the muppet; Siri in the Iphone but the invisibility in the media of the women’s happy promiscuity; the non-existence of the obligatory paternity leave and Dolce&Gabana; the mockery of the inclusive language and Pérez Revert; the infantilization of the sex workers but the doubtless autonomy of the New Year’s Eve female hosts or the number two of the politic parties. Capote. Malcom X. Amadeus. Gandhi. Schindler and his list. Nowhere Boy or John Lennon’s acne. Jango, Rambo, The Elephant man and the metonymies. Life and Death of Peter Sellers, Jerry Lee Lewis and his big balls of fire. Nixon. The Pianist. Ali and Lawrence d’Arabia. The Virgin Mary and not be possible cum in face of a man in any porno movie.

“The heteropatriachy is everywhere. It is all around us. Even now, in this very room. You can see it when you look out your window or when you turn on your television. You can feel it when you go to work… when you go to church… when you pay your taxes”.
Yes, it is the patriachy, Neo. There are not five undesirable. It’s the culture of the rape.  They are not five loose policemen. How far or close are you from them?  It is the sexification, the dehumanization, the infantilization, the unauthorization, the kindness, the invisivility. How far or close are you from them?

Be careful. Read the guideline of Locasdelcoño.com in order not to be a rapist. Remember the article and Yolanda Besteiro “till now, instead of vindicate and demand socially that men will be educated in order to respect their female colleagues, that they sould not rape, it has been done the contrary, teaching women to defend theirselves, that they should not go to certain places at certain times and definitely, to limit their own freedom and their movement, so the men  can run free and abuse of the women they find”.

And you should know we are waiting for you. We are here, on the stages, so you can smell the non-predictible women’s bodies full of  rage  and condescending. Come to our peacefull space where we don’t love the crowd,  we will receive you under our words and caresses to spit you, under our sweat hairs, under our indifference. Come to us and protect yourself from yourself, learn not to be a predator. We don’t reply with the food you have ingested. Come to us. Bring your children, parents, brother, students. We want shock you. Come and calm down the rapist inside all of you.

 

66cf3d39-7dc8-4c7f-83ef-15097888afefSOM XINESES

La confiança és fonamental en les relacions humanes. El sexe anal, també. I els cereals amb tota probabilitat.
Com el Sistema permet tanta desigualtat entre els diferents treballadors i estaments, i no tot depén ni de l’esforç ni del talent, les creadores escèniques hem de recórrer sovint a la confiança dels bancs xinesos. Perquè com tots els occidentals sabem, si els restaurants, perruqueries i basars xinesos funcionen tan bé és perquè, entre ells, es presten diners sense interessos.
Així, una vegada l’any, quan el meu compte tendeix a 0, telefone al banc xinés: “Bon dia, necessite 4.000 euros. Us els tornaré en uns mesos, sense cap interés, com entre els xinesos acostumem a fer des de ja fa segles.” Tu no ets xinesa, em diuen a vegades. I jo els responc que mai he estat etnicista i que, en qualsevol cas, sí sóc xinesa, que he menjat tant d’arròs, olorat tanta pólvora i llegit tantes vegades el Kama-sutra com Mao Tse-Tung o el mateix Jackie Chan. “El kama-sutra no és xinés, blanca dels collons”. Ja estem. “El kama-sutra no és xinés però podria ser-ho. I això és el que importa, la intenció”.
Aleshores s’ho repensen, perquè si els xinesos tenen alguna cosa és la de saber rectificar. I això és tot, agrair, en aquests temps agònics-europeistes, la tasca dels bancs xinesos i animar-los perquè, malgrat els estaments, confien en els seus iguals.

SOMOS CHINAS

La confianza es fundamental en las relaciones humanas. El sexo anal, también. Y los cereales con toda probabilidad.
Dado que el Sistema permite tanta desigualdad entre los diferentes trabajadores y estamentos, y no todo depende ni del esfuerzo ni del talento, las creadoras escénicas tenemos que recurrir, a menudo, a la confianza de los bancos chinos. Porque como todos los occidentales sabemos, si los restaurantes, peluquerías y bazares chinos funcionan tan bien es porque, entre ellos, se prestan dinero sin intereses.
Así, una vez al año, cuando mi cuenta tiende a 0, llamo al banco chino: “Buenos días, necesito 4.000 euros. Se los desvolveré en unos mesos, sin interés ninguno, por supuesto, como entre los chinos acostumbramos a hacer desde hace siglos”. Tú no eres china, me dicen a veces. Y yo les respondo que nunca he sido etnicista y que, en cualquier caso, sí soy china, que he comido tanto arroz, olido tanta pólvora y leído tantas veces el Kama-sutra como Mao Tse-Tung o el mismo Jackie Chan. “El kama-sutra no es chino, jodida blanca ojos de rana…”. Ya estamos. “El kama-sutra no es chino pero podría serlo. Y eso es lo que importa, la intención”. Entonces se lo piensan, porque si los chinos tienen algo es que saben rectificar. Por eso, agradecer, en estos tiempos agónico-europeístas, la labor de los bancos chinos y animarles para que, pese a los estamentos, confíen en sus iguales.

WE ARE CHINESE

The confidence is fundamental in the human relationships. Also, the anal sex. And the cereals probably too.
Considering the System allows inequality among workers and statments, and not everything depends on the effort neiher the talent, we, the scenic creators, have to resort, very often, to the confidence of the chinese Banks. Because, as all westerns should know, if the chinese restaurants, the hairdressers and bazaars work prosperly is cause, among them, they loan money without interests.
So, once a year, when my bank account is close to 0, I call the chinese bank: “Good Morning, I need 4.000 euros. I will return the money back in a few months, without interests, of course, as among chinese we are use to do since long time ago”.  You are not Chinese, they tell me sometimes. And I reply I’ve never been ethnicist  so, therefore, yes I’m Chinese, and I’ve eaten too much rice, smelt too much gunpowdern and read too many times the Kamasutra as Mao Tse-Tung or Jackie Chan himself.  “Kama Sutra is not Chinese, damm bitch white lady”. Now they go… “El Kama-sutra is not Chinese but it could be. An  this the important point: the willing”. So, he thinks about it, because something the Chinese do, is they know to rectify.
And this all, say thanks, in these  agonizing-europeist days, the task of the Chinese Banks and encourage them so, despite all statments, trust in their equals.

Begoña Tena, Eva Zapico i Patrícia Pardo
Begoña Tena, Eva Zapico i Patrícia Pardo

No tingues por,

només faràs el ridícul.

Deixaràs d’estar bell per mostrar-te lleig.

M’agraden els intèrprets lletjos.

Molt lletjos.

No tingues por, només és qüestió d’equivocar-te,

de caure i veure el teu orgull resistir-se’n.

Resistir-se’n molt.

 

Curs de clown per a actors, artistes de circ no clowns, ballarins i estudiants d’art dramàtic. A Comissura Espai. JUNY 2016

Juan JuaninQué rara la vida y todas las muertes que nos hacen peores.

Nos explota el cerebro.

Tú te fuiste con todo nuestro amor, eso sí. Eso al menos nos calma, saber que te envuelve todo nuestro recuerdodesgarradoqueriéndote.

Cómo nos salvabas del sinsentido de la vida con tu mirada otro-momento-mejor-es-posible-y-tú-tienes-mucho-talento-muchachx. Con el eco de tu carcajada anillo de planeta.  Incluso aunque te rieras de nosotrxs, qué más daba, incluso así nos hacías mejores, incluso así comprobábamos tu lealtad, tu respeto irreverente a lo genuino de cada unx de nosotrxs.

Te fuiste porque sí, casi voluntariamente, porque quiso tu miocardio. Como todo lo que hacías, porque querías, porque te daba la gana. Por eso te amábamos. Libertino y leal. Nadie nos miró como tú lo hacías.

Gabriel García Márquez escribió El ahogado más hermoso del mundo. Qué sabrá él. Vale, ya me callo. Es solo que la razón me dice que no estás pero que otro algo me dice que sí estás. Qué cojones es ese algo, no lo sé. Pero estás. Estás y por eso te elogio en estos episodios que me invento para alabar a lxs camaradxs y así apaciguar la rabia y la frustración con la que el Sistema nos alimenta. Que sí, que me calle. Pero es que debo elogiarte, Juan Juanin, porque, de alguna manera, nos sigues haciendo mejores. No, mejores, no. Chispeantes. Artistas. Risueñxs. Matriarcas. Aérexs.

Pilar AlmeriaHui, he escoltat dir a Pilar Almeria que tenia 60 anys. Ho ha dit just quan la mirava i pensava com de guapa i ferma és, incapaç d’inventar-me una edat per a ella perquè la veia marmòria. M’havia sobrevingut un íntim i fugaç síndrome de Stendhal, que no m’impedia, això sí, gaudir de la seua mirada experimentada. ¿Els seus ulls llancen espurnes o els ulls li espurnegen? Potser ambdues coses…

Entenc que, al llarg de la seua carrera, hi haurà gent que malparlarà d’ella. Fins i tot ella mateixa. No ho sé amb certesa; la desconec més que la conec, a ella i als que puguen opinar sobre ella. I, segurament, molts retrets estaran basats en la raó, com raons tindran tots aquells que em detesten a mi. Fins i tot Clara Campoamor deuria ser una autèntica imbècil en més d’una ocasió. Sí, Madonna també.

Però jo no volia parlar de l’obvietat de que tots tenim amants i enemics. Ni tampoc reflexionar sobre la pròpia impertinència. Ni tan sols tindre un pretext per acabar elogiant l’ofici en escena de l’Almeria. No. Tot és més senzill, només volia dir que hui l’he mirada i, per primera vegada, no he tingut por d’envellir.

El día 13 actuábamos en el ENITI, Encuentro Intercultural Iberoamericano, este año en Paucarpata-Quillacollo. Llegamos el día anterior, el 12 de octubre,  joder qué casualidad, malditos españoles. Pero yo ya lo dije a todo el mundo, a mi no miren que yo estoy aquí como titiritera y traigo los desnudos, las metáforas y las palabrotas, ni soy militar ni mosso ni de centro. Pues claro, joder, y qué bien nos tratan siempre los de A Puerta Cerrada y qué bueno piscar la hoja y beber la chicha con ellxs.

Allí estuvimos, mostrando el trabajo en la Escuela de Maestros Simón Rodríguez, delante de los jóvenes estudiantes cochabambinos que nos miraban atentxs y que sólo se alborotaron sonoramente al escuchar “culo”. Qué gracia les hacía “culo”. Pero nada cuando dos tetudas con barba nos besábamos, nada cuando desnudas nos vestía un culo de mono, nada cuando renegábamos del género para, a la vez, reivindicar nuestro género porque no olvidamos que a nuestras abuelas con coño les pegaban nuestros abuelos con polla. “Culo”, hace mucha gracia ser “culo”.

Solo un niño muy pequeño, a quien su joven madre le tapaba los ojos mientras en escena estábamos en pelotas decía: “Pero quiero ver, quiero ver!” “Aún no…, espera… ” “Quiero ver…”

Eniti2015

Ayer estuvimos con Comissura en el festival Decorridos3. “¿Qué hacé aquí Patrícia!?”, le preguntan a Roge, nuestro músico, las jóvenes de La lola boreal. Confusas, extrañadas de vernos allí, ilusionadas por compartir con nosotrxs festival, borrachas de juventud divino tesoro.

Nosotrxs actuamos en teatros con palcos en dorado y en polígonos donde la cena se hace en la acera. En festivales que ponen fruta en los camerinos y en camerinos sin un váter donde mear o agua caliente para ducharte aunque te tires 10 litros de miel en la última escena. En pueblos donde no te pagan ni la gasolina y en países donde te ponen en un 4 estrellas. Teatros donde no nos recibe ni dios y teatros donde cada telón lo levanta un operario. En espacios donde te cobran las horas del técnico y en lugares donde me traen a la mano el tomate que pongo en el pan que como en el número del bebé.

La Compañía trabaja donde aman su trabajo, o donde quieren follárselo. No nos importa el cómo o el cuánto ni la cantidad de prestigio digan tener los que nos acogen. Nos importa desnudarnos ante la gente. La gente es la misma en París que en Cochabamba, en el TNT catalán que en el Decorridos de Murcia. A nosotrxs nos pone el estar y que se ponga la gallina de piel.

Y los ceros que sobran de las funciones que pagan los organizadores o el ministerio,  se ponen en las que nos dan números rojos.

Así va la cosa.

No se extrañen, compañeras, nuestro oficio es el de cagar todos los caminos.

Ja estem al TNT de Terrassa.  El festival de les metàfores, de les noves tendències, elit dels alternatius.

No digues ara, Patrícia, vanitosa dels collons, que són uns pijos estos del TNT, que portes 4 anys darrere d’ells.  4 anys de gestió ens ha costat arribar ací hòstia puta! Gràcies Pep Pla per ser lent però no fals.

I ara que ja estem ací podem dir-ho, som els de relleno, sí, la classe baixa del Festival. Ningú ens ha coproduït. Ningú no ens espera. Cap mitjà ens recomana. L’espai on actuem és minúscul. Som els outsiders dels outsiders. Però venim de l’austeritat, de la precarietat, de l’ostracisme valencià i això no ens espanta. La cosa és que la nostra suor arribarà a la primera fila. No és cap hipèrbole. L’escenari és menut, ho acabe de dir. Hi arribaran les gotes de Joel als de la primera fila. I punt, és el que n’hi ha. I Roge tocarà i cantarà Begoña i aleshores els de la quarta fila s’esborronaran.

La veritat, fa temps que li hem trobat sentit, el sentit, a ser els últims.

https://vimeo.com/112379571

Cos i control. Cos i gènere. Cos i violència.

Des del clown, des del circ metàfora.

CUL COMBAT
Les concursants posen per a la premsa. Miss Univers. Long Beach, Califòrnia. 1954.

Cul kombat / 24 de setembre 2015 a l’Espacio Inestable de València / Autoria: Guadalupe Sáez i Patrícia Pardo / Intèrprets: Eva Zapico i Patrícia Pardo / Amb la col·laboració d’Amnisita Internacional, Graneros de Creación Espacio Inestable i Culturarts.

A partir d’octubre: màster de teatre aplicat de la Universitat de València. És il·lusionant pensar que les arts escèniques puguen formar part, contundentment, de l’Educació reglada. Aquest curs és part d’eixe camí.

Allà hi seré com a responsable del taller d’escriptura dramàtica dirigit a mestres d’educació primària i secundària, d’escoles de teatre, de circ, animadors socioculturals, actrius… Qualsevol enamorat de l’ensenyament, de l’aprenentatge!

La intel·ligència que crea, que inventa, que opta, que tria entre opcions, conforma individus no dependents, reflexius, més autònoms, conscients dels impulsos, de les inèrcies, dels apegos. L’escriptura, a més a més, és una tecnologia de producció de veritats (que diria Preciado), de veritats vers un mateix i, en alguns casos, vers els altres. Perquè amb la pràctica dramàtica (escriure i posar en escena) decidim no només el com i el procés d’eixa escriptura, sinó quins personatges, quin posicionament, on, per què, com… Obligats moltes vegades a parlar-nos des de diferents “jo”. Desmentint-nos contínuament. Però deixant, al cap i a la fi, un posicionament que transcendeix amb més o menys força.

Malgrat tota aquesta grandiloqüència, la contradicció em posseïx. Per què un màster? Per què ha de ser tan car (o excloent) especialitzar-se? El termini per sol·licitar beques finalitza el 30 de juny.

El fandango de Marx contra la justificación de la desigualdad, de la exclusión, del castigo. Un canto a la periferia: escapar del centro, del poder, de la agresión, del abuso, de la elegancia. Comprender de nuevo la esencia cuotidiana y presente del comunismo: “Es Billy Elliot cuando impugna los espacios culturales burgueses y reclama su lugar en el ballet, demostrando que los proletarios no están nacidos para cargar y saben bailar (…) No porque quieran rechazar el esfuerzo de sus padres, sino precisamente para rendirles homenaje, porque en la reacción conservadora de lo inamovible, no hay avance proletario, solo pasiones tristes” (Jorge Moruno, 2013).

15 y 16 de julio a las 20h. Entradas anticipadas aquí.

El Fandango de Marx al Centre Cultural La Mercè. Festival INUND’ART. 5/6/2015

De menuda, tots els estius anàvem de càmpings en un Renault 12 encara que mon pare treballava a la Ford.

Un estiu arribàrem a Girona i vam fer una excursió a Banyoles. I vam veure el Negre. El negre de Banyoles, sí. Aleshores mos pares no sabien que era un home de Botswana i no de Banyoles. No em van dir “Mira, nena, un senyor d’Àfrica assassinat i dissecat, què en penses d’això?” No, era el negre de Banyoles, “Es poden fer fotos?”.

Els meus pares no havien après l’exactitud, com d’important és saber els noms de les coses per reconèixer, precisament, la injustícia que senyalen. Van tindre, però, la intuïció del proletari i van donar als seus fills -els fills dels obrers que som com Biily Elliot la pel·lícula però sense tant de núvol al cel-, a través de les escoles públiques, les extraescolars i l’amor, eixes paraules que a ells els van faltar.

30 anys després torne a terres gironines amb el nostre Fandango de Marx i amb 15 negres que nadaven un 6 de febrer del 2014 cap a la platja de Ceuta i que van morir a causa dels trets de la Guàrdia Civil, del Govern del PP i de la impossibilitat de trobar les paraules exactes.

Nosaltres ho diem. No.

24.05.2015. Hem dit, a través del vot, que volem que la politica d’esquerres governe el nostre país. Això, i referit a les arts escèniques, significa que els representats d’eixe govern d’esquerra han de fer perquè els programadors que gestionen els teatres, festivals i circuits públics es despeperitzen, fins i tot els que es creuen més rojos que una llauna de Coca-Cola o descendents directes del semen de Jaume I.

Despeperitzar-los toca perquè els ha calat eixa manera de gestionar opaca, dèspota, repentinada i conservadora. Conservadora, sí. Que deixen de creure que els espectadors són idiotes, que deixen de considerar imbècils el públic dels teatres que gestionen. Que isca el coservadorisme també dels espais culturals.

Espolseu-vos o desincrusteu-vos, segons siga el vostre grau d’intoxicació, la crosta pepera i deixeu que els creadors escènics treballem al nostre País i que els valencians gaudisquen, ploren, s’enrabien i s’esborronen amb nosaltres.

25.05.2015. Comissura de Patrícia Pardo al Teatro Calderon de Zacatecas, Mèxic.
25.05.2015. Comissura de Patrícia Pardo al Teatro Calderon de Zacatecas, Mèxic (Foto Juan José Arreola).
Juan José Arreola

Circ…

En l’imaginari comú apareix ràpidament el Cirque du Soleil. També les carpes al Nadal amb els seus ligres, elefants amb purpurina i acròbates menyspreant la gravetat.

Però de la mateixa manera que la dansa no és només un grup de ballarins russos marcant paquet a ritme de El lago de los cisnes, i de la mateixa manera que el teatre no és només Shakespeare, Zorrilla o Escalante, el circ és molt més que aquella gran empresa canadenca o les famílies de circ tradicional que han mantés salvatgement i sincera la flama circense:

Al País Valencià som més de 50 companyies i artistes fent circ. Malabaristes, equilibristes, pallassos, aerelistes, acròbates.

Companyies i artistes que hem adoptat este art per exposar l’emoció del més difícil encara, l’arquitectura de la manipulació, la metàfora de la flexibilitat, el pensament en l’equilibri, la magnificència i la vulnerabilitat de l’àgil, l’orgull de la trapezista, l’acrobàcia emocional del pallasso. Per contar sense paraules la contradicció dolorosa i alegre de l’amor, o del poder; la importància de la imbecil·litat; el run-run del pensament que ens salva i ens mata, que ens salva i ens mata… Envoltats de música en directe i, potser, de poemes en boca d’un acròbata musculat a qui la veu li tremola.

Oberts a hibridisme, a fusionar-nos amb la dansa o el teatre, però sense oblidar l’essència d’aquest art antiquíssim i singular, ja practicat a l’antic Egipte amb els seus clowns de perfil.

Com els “dies mundials de” funcionen d’altaveus, aprofitem ara per dir ben clar als polítics i programadors culturals valencians: volem mostrar tot eixe treball als nostres veïns, que els valencians coneguen el seu circ, i que casa nostra siga un trampolí que ens enlaire cap a altres ciutats i països.

Els programadors culturals i els polítics han d’assumir la seua responsabilitat i fer que les programacions dels festivals i les sales compten amb un alt percentatge de companyies pròpies.

Com de satisfet està el públic canadenc, francés o català de tindre entre els seus a companyies consolidades i de qualitat com Cirque Eloize, Cirque Plume, Els Excèntrics, A tempo circ, Psirc, Le tigre tent, Circ Cia, Les Colporteurs, Circ Cric, Baró d’Evel…

Eixa consistència no apareix només per l’esforç i el talent indubtable dels seus artistes, també és fruit de la formació, la programació i la promoció facilitada per la política i els tècnics.

A la lluna, Alerta Roge, Acierto Artistas, Air show, Ana Rebenaque, Ángela i Julia Sáez, Arritmados, Astro Circo, Baraka Circ, Cano Canyon, Circolío, Colectivo Circo 9.8, Dinàmic, El Cirquito, El Fedito, Gran Fele, Gonzalo Santamaría, Hermanos Tanchini, Igor Llorca, Insomnia Company, Kanijo Circkus, La Finestra Nou Circ, La Risa Floja, La Trócola, Lucas Locus, Cia. Patrícia Pardo, Rémulo y Romo, Sandra Millan, Subcielo, Titola, Trompitxols… I encara Juan Juanín, amb el seu record inesborrable.

Ací estem, els grans i els joves, els clàssics i els contemporanis, els vius i els morts. Ací, als parcs, a les places, als teatres, a les carpes. Els pallassos, els equilibristes, els acròbates, els aerelistes, els malabaristes… orgullosos de ser freaks, poetes, atletes. Creant oasis d’humanitat i endorfines. Gaudint amb cada trobada, fent trucs amb el run-run del dia a dia.

Manifest per al dia 18 d’abril de 2015 per commemorar el Dia Mundial del Circ.

Arribem les que apitxem a la capital de l’Alcoià.

Filles de l’extrarradi obrer de l’Horta esdevingudes, ara, balances de l’esperit marxista. Desvergonyides i tendres com una albergínia. I les albergínies o bé les servim amb pimentó torrat, o bé les llancem a la cara.

18 MARÇ. 21h. TEATRE PRINCIPAL. ALCOI.

El fandango de Marx
Roge P. Magdaleno i Begoña Tena a El Fandango de Marx

SALA ULTRAMAR AMB TENA, ZAPICO, AGUILAR I PARDO

El Dia de la Dona ja no és el dia de la dona perquè jo no em reconec dona. La meua identitat no ve per ser dona. Identitat i gènere?, identitat de gènere?, identitat per gènere? No, jo no sóc una construcció social, no l’accepte. No em sent dona en tant que personalitat.

Per descomptat, però, que m’identifique “dona” per eixa mateixa construcció social aliena, em sé subjecte de les discriminacions que comporta ser definida sota eixe paràmetre. Reconec els prejudicis, les dificultats i les obligacions a les que ens sotmeten, i a les que intenten sotmetre’ns, pel fet de ser nomenades-assignades “dones” (No descobriré jo ací, ara, què suposa ser definida com a dona vers la professió, la sexualitat, la família, l’educació, la violència, la maternitat, la masculinitat o la feminitat en aquesta “esfera dual”, capitalista i patriarcal.)

I és per això que utilitzem aquests dies de març de la tradició i la lluita feminista, com a illes que ens permeten, a les marcades, prendre el protagonisme, visibilitzar-nos sense excuses, mostrar el nostre treball. A la Ultramar, espai absent, tot l’any, de camaraderies d’home, espai opositor al prestigi social i de poder clàssic. Ací, per exigir, a més, altres espais de visibilitat i remuneració econòmica fora d’aquesta setmana del 8 de març (Per a quan una producció valenciana pública teatral o circense signada per una autora?). I per reivindicar el transfeminisme. Perquè la defensa de la igualtat de gènere ja no és prioritària; ja fa temps que entenem que el concepte de gènere és una simple construcció, una imposició social que s’utilitza com a eina d’opressió. El que és ara prioritari, o si més no, desitjable i objecte de lluita, d’HORITZÓ, és la supressió dels gèneres i, en conseqüència, la supressió dels supòsits que amaga eixa disgregació.

El dia de la Dona ja no és el dia de la dona perquè volem fugir de les ficcions identitàries[1] imposades. Perquè estem creant les nostres pròpies.

Hem de ser generadores de ficcions identitàries singulars i de ficcions identitàries globals que no contemplen processos d’exclusió i de marginalització, com bé ens preveu la filòsofa Beatriz Preciado.

Ensenyem les nostres filles, els nostres fills, les nostres amants, les nostres mares a ser inventores. Eixa és la lluita: Devenir totes dramaturgues.

——–

[1] Terme promogut per Beatriz Preciado.

Podem trobar referències a ell en l’entrevista oferida a la televisó pública espanyola (http://www.rtve.es/alacarta/videos/pienso-luego-existo/pienso-luego-existo-beatriz-preciado/1986547/) o a la revista Parole de queer: http://paroledequeer.blogspot.com.es/p/beatriz-preciado.html.